Archive for Setembre de 2008

h1

Cervantes celebra 461 anys

45UTC30UTC09bMon, 29 Sep 2008 22:22:45 +0000UTC 18, 2008

Miguel de Cervantes Saavedra (Alcalá de Henares, 29 de setembre de 1547 – Madrid, 22 d’abril de 1616 va ser enterrat el 23, data en que es commemora la seva mort) va ser un escriptor castellà, conegut sobretot per la seva novel·la coneguda popularment com El Quixot.

Cervantes

Cervantes

Cervantes era català??

h1

Google celebra 10 anys

26UTC30UTC09bSat, 27 Sep 2008 17:15:26 +0000UTC 18, 2008

La companyia dels ara milionaris Larry Page i Sergey Brin celebra avui la seva primera dècada d’èxit. Va començar com un joc d’estudiants d’universitat i ara es part de la vida d’infinitats de googlers.

Google, el motor de cerques més important de la xarxa, cumpleix avui 10 anys de donar servei a milions d’usuaris de tot el món àvids d’informació i de temàtica molt variada.

Per bé que es celebra avui l’aniversari, el món googler manté un debat sobre la data exacte que es va obrir el cercador. És una mica confús, però els creadors i directors de Google van decidir posar el logo de l’aniversari a la seva pàgina principal per celebrar amb els seus fidels seguidor que cada dia “naveguen” amb ella.

La companyia Google INC. va ser construïda  oficialment el dia 7 de setembre de 1998, de la mà de L. Page i de S. Brin, dos estudiants de postgrau que havien començat a millorar el seu cercador BackRub. El cercador va ser bautitzat amb el nom de Google, per després expandir-se i crear nous serveis com ara: el Gmail, el Google Maps, Google Adsense, etc.

Depent de les fonts, diuen que avui es la data exacte però no n’estic massa segura. Si m’equivoco, doncs m’hauré equivocat ^^.

Font de la informació

h1

La Camiseta de Calaveres

50UTC30UTC09bFri, 26 Sep 2008 23:42:50 +0000UTC 18, 2008

El dimecres com que m’avorria i em vaig dedicar a pintar una camiseta.

Ja tenia la camiseta negre, tan sols vaig dibuixar una calavera en un full de DIN A4, vaig anar a la copistaria del cantó del pis per fer fotocopies del dibuix, així si cometia algun error, podia fer servir més calaveres sense necessitat de dibuixar més.

Vaig retallar la silueta de la calavera i la vaig clavar amb agulles de cap a la camiseta, que prèviament havia col·locat de manera que la part que anava a pintar estava tensada per poder-la pintar milló.

Després de clavar les agulles, vaig començar a pintar amb pintura acrilica de color blanc. Vaig donar-l’hi dues capes de pintura, ja que, la ser al camiseta negra, el blanc semblava gris i no m’agradava jejeje.

Transcorregut un temps, esperan que s’assequés la pintura, vaig retirar la “plantilla” de la calavera. Vaig repassar els contorns amb una mica de pintura i vaig dibuixar les dents.

I a posar-me-la  i gaudir ^^.

h1

Mercè_Nit dels Foscs

40UTC30UTC09bThu, 25 Sep 2008 22:53:40 +0000UTC 18, 2008

Aisssss

Quina mandra em va donar ahir per la nit. No volia ni sortir de casa, estava una mica malaltona, la veritat. Així qu em vaig plantar al balcó del pis, em vaig assentar al “sofà” que tenim allà fora, vaig agafar la càmara de fotos i vaig esperar que comencessin.

Des del balcó es pot veure el MNAC i es veien els focs perfectament. A les deu, una de les meves companyes de pis i jo estàvem al balcó mirant-los.

h1

Peus Núm. 1

41UTC30UTC09bThu, 25 Sep 2008 02:59:41 +0000UTC 18, 2008

Aquesta foto és dels meus peus. Si senyor.

Durant l’estiu he estat a Llançà, un poble de l’Alt Empordà. Allà vaig estar treballant a una joieria i no com a dependenta sino com a ajudant de taller. Quan durant les nits em sentia sola, me’n anava cap al parking del poble amb el meu portatil, jaque al parking i a cuasi tot el centre del poble hi ha wifi gràtis. I com que tinc una certa predilecció per fer-me fotografies als peus, les publico jejeje, totes relacionades amb el seu context.

h1

Mercè_Nit de Dissabte

52UTC30UTC09bWed, 24 Sep 2008 22:40:52 +0000UTC 18, 2008

Com que el divendres ens va agradar tant, vam anar el meu amic i jo a fer una altre tongada de concerts, la Mercè ens agrada molt. Va ser una nit plena, crec que tan plena que ja entenc perquè quan vam arribar a casa vam caure morts jejeje, com el dia anterior.

Com que el dia abans vam fer un tanteig ja sabíem a quins concerts aniríem.

A les 10 vam quedar, como no, a Plaça Catalunya. Vam agafar el metro amb direcció a Diagonal, allà vam fer el transbord, i em cago amb les obres de l’estació de la Diagonal. Jo sóc d’utilitzar els autobusos, mai agafo el metro o almenys l’evito el màxim possible. El puto transbord, si abans ja era llarg, doncs ara encara ho és més, i puja i baixa escales, i ara surt, dona la vola del copón, joder… a mi em va entrar mala llet. Quan vam arribar a la línia blava, vam arribar fins a Hospital de la Pau, allà vam seguir la multitud que com nosaltres, anava als concerts de l’Antiga Fàbrica Damm.

Quan vam arribar ja havia acabat tant Mishima com Antònia Font. Però els que ens interessaven eren els ultims, els Primal Scream. A mi em van agradar molt, són una barreja molt estranya però molt pegadiza, les ritmes pop-rock i la mescla amb l’electrònica, impresionant.

Primal Scream, liderats per l’imprevisible Bobby Gillespie (exbateria de The Jesus and Mary Chain) i per Mani (ex-Stone Roses), els autors del ja clàssic Screamadelica (1992) i de l’infecciós XTRMNTR (2002) tornen al BAM onze anys després per presentar el seu recent Beautiful Future, nou encreuament entre l’indie rock i l’àcid house, entre els Happy Mondays i els Stones dels setanta.

Després de veure’ls i gaudir de la seva música, de les anades i vingudes de la gent, els moviments en plan psiquiens per esquivar la gent, els venedors de cervesa i l’olor a porros vam anar en direcció al metro per anar a seguir la festa, o sigui, cap al Fòrum.

Allà vam anar a menjar patates fregides amb maionesa… em cau la baba només de recordar-ho. Crec que després de menjar-me el pot sencer me’n hagués anat a casa molt feliç. Però al final no ens en vam anar. Vam estar xerran amb uns amics, i vam fugir d’un dels escenaris perquè tocava la Chenoa, arg.

Vam travessar el parc i vam dirigir-nos al escenari de la MTV. Ens vam assentar a les grades, molt tranquilets… intentant no escoltar la música de la Chenoa. Esperant a que muntessin l’escenari, ja que ens vam perdre els concerts anteriors, vam estar escoltant musica i xerrant sobre quins grups sortirien, perquè no estavam segurs de que fos l’escenari on tocarien La Casa Azul.

Per sorpresa nostre, el grup que va tocar 10 minuts després d’arribar van ser Krakovia, molt bons per cert. L’estetica punk glamurosa, els pantalons del cantant i la jaqueta de cuir de la cantant van fer que ens quedessim de pasta de moniato. Després d’una horeta i mitja de concert, potser va ser més, vam baixar de les grades direcció la barra que teniem montada. Tant el meu amic com jo ens estavem deshidratant per moments, i com és lògic, vamanar a per unes birres. La sorpresa desagradable de la nit va ser trobar-nos amb que la cervesa anava a preu d’or, un malaït litre costava 10 €, quina estafa. Però com que la deshidratació ens feia veure i sentir coses extranyes, vam claudicar i després d’esperar 15 minuts a que ens la servisin, vam pagar els putos 10 €.

Quan vam sortir de la multitud que envoltava la barra, va començar el concert de La Casa Azul. Quin riure, ballant, beguent la cervesa més cara del móni cantant les 2 cançons que coneixia del grup. Lo més còmic de la betllada va ser veure el meu amic que és un punk anarquista intentant ballar o seguir, més ben dit, el meu ritme i el d’unes noies que anaven una mica tocadetes de tant alcohol. Una cosa que em va sorprendre molt del concert va ser que jo em pensava que La Casa Azul eren 5 o 6 persones, però no, al escenari només va sortir un noi a cantar i tocar. Com que estavem a baix vam poder veure el noi i l’escenari, que estava ple de pantalles amb imatges, lletres de les cançons que tocava i jocs de la nintendo jajajajaja. Molt bo.

Krakovia, amb les veus de Petra Flurr, procedent de l’underground berlinès, i de la sensual pin-up Vinila Von Bismark, Krakovia proposen en el seu primer disc un punk rock fosc però fàcil de retenir, farcit de tornades directes, arranjaments electrònics i ritmes marcials. Completen l’alineació David Kano (Cycle), Guille Mostaza (Ellos) i Juanjo Reig.

La Casa Azul, probablement recordareu aquella hiperbòlica paròdia del conservadorisme sexual en forma de cançó titulada “Amo a Laura”. El seu autor era Guille Milkyway, DJ, productor i únic integrant –per molts extres que apareguin als seus videoclips– de La Casa Azul. El seu pop alegre i innocent –o no tant– convida a viure amb il·lusió i optimisme cada moment. I si no, atents a singles tan subversius com el que dóna títol al seu últim treball, La revolución sexual. Ells també són els autors del clip de TV3 dels 25 anys de la cadena.

Després d’acabar els concerts, vam tornar cap a caseta. Va començar a plouree i com que no voliem agobiar-nos al metro, vam decidir anar caminant. Vam arribar a la torre Agbar i com que ja estavam cansats de caminar i mollar-nos, vam agafar el metro i cap a caseta que s’hi esta molt bé.

h1

Mercè_Nit del Divendres

30UTC30UTC09bTue, 23 Sep 2008 00:02:30 +0000UTC 18, 2008

Després d’estar amb un amic en un bar del carrer Tallers, es va posar a ploure a bots i barrals… >.<U Ens vam desanimar moltissim, però els ànims sempre ben alts!!!

Siempre positifo, nunca negatifo… a lo Van Gaal jajaja.

Després dels 2 litres de cervesa, vam anar cap a la Plaça Reial. Pel que semblava, van pos pondre els concerts, quan vam arribar eren les 10 i encara no havia actuat Facto Delafé. Allà hi havia moltissima gent, per fer-nos pas entre la multitud vam tenir que utilitzar els colzes. Hi havia un grup que s’ho estava passant molt bé però fotien cada estrebada que jo vaig estar a punt de caure en el munt de llaunes de cervesa que tenia als peus, la pluja, la cervesa i les llaunes, no se pas com no he enganxat alguna malaltia.

A part de la massa de gent, lo pitjor de tot amb diferencia, van ser… els paraigües. Déu meu, ballar i els paraigües que quasi et treuen un ull. I a part, que al ballar la gent els movia, per tant, anava caient l’aigua retinguda i ens anàvem mullant, més del que ja anàvem, ja que plovia molt. Calats fins als ossos, vam escoltar els concerts.

Com que vam arribar tard, ens vam perdre el 1r concert, però el 2n i el 4t van estar molt bé.

Facto Delafé y las flores azules, encreuaments agosarats de melodies pop, bases electròniques i estrofes hip hop. Triangle virtuós format per Oscar Daniello, Elena Miquel i Marc Barrachina. La luz de la mañana és el seu segon treball, que confirma que l’èxit obtingut amb la banda sonora de La Juani no va ser fortuït.

Sam Roberts, pràcticament desconegut a Europa, aquest músic canadenc té una facilitat especial per facturar cançons immediates i enganxoses. A cavall entre el rock clàssic dels seixanta i setanta, i un irresistible power pop amb apunts de folk i americana, el seu tercer disc, Love At the End of The World, ha estat número 1 de vendes al seu país.

Siniestro Total, Coincidint amb l’edició, enguany, del disc enregistrat en directe Que parezca un accidente, aquest grup –resposta gallega a la movida madrilenya– tornen als escenaris per passejar el seu punk rock simpàtic, crític i barroer a parts iguals. Hard rock, power pop i eufòria col·lectiva.

Tant a Facto Delafé com a  Siniestro Total, m’ho vaig passar de puta mare. L’eufòria que es va produir quan va tocar l’últim grup, va ser espectacular. Tant gent jove, com no tant jove, viva molt les seves cançons, jo personalment coneixia alguna cançó però, l’emoció del moment va fer posar-me a donar bots com una boija i aixecar les mans seguint els ritmes de les seves cançons. jajajaja

Després de tant ballar i de no haver menjat res, a les 3 de la matinada ens vam anar a menjar un bocata de truita de patates que no va durar ni un suspir, quina gana que teniem ^^. Tot seguit, ens vam anar a dormir que de tanta ballaruca vam acabar morts, R.I.P. Agafant forces pel dia de demà.

Font de la informació