h1

Mercè_Nit de Dissabte

52UTC30UTC09bWed, 24 Sep 2008 22:40:52 +0000UTC 18, 2008

Com que el divendres ens va agradar tant, vam anar el meu amic i jo a fer una altre tongada de concerts, la Mercè ens agrada molt. Va ser una nit plena, crec que tan plena que ja entenc perquè quan vam arribar a casa vam caure morts jejeje, com el dia anterior.

Com que el dia abans vam fer un tanteig ja sabíem a quins concerts aniríem.

A les 10 vam quedar, como no, a Plaça Catalunya. Vam agafar el metro amb direcció a Diagonal, allà vam fer el transbord, i em cago amb les obres de l’estació de la Diagonal. Jo sóc d’utilitzar els autobusos, mai agafo el metro o almenys l’evito el màxim possible. El puto transbord, si abans ja era llarg, doncs ara encara ho és més, i puja i baixa escales, i ara surt, dona la vola del copón, joder… a mi em va entrar mala llet. Quan vam arribar a la línia blava, vam arribar fins a Hospital de la Pau, allà vam seguir la multitud que com nosaltres, anava als concerts de l’Antiga Fàbrica Damm.

Quan vam arribar ja havia acabat tant Mishima com Antònia Font. Però els que ens interessaven eren els ultims, els Primal Scream. A mi em van agradar molt, són una barreja molt estranya però molt pegadiza, les ritmes pop-rock i la mescla amb l’electrònica, impresionant.

Primal Scream, liderats per l’imprevisible Bobby Gillespie (exbateria de The Jesus and Mary Chain) i per Mani (ex-Stone Roses), els autors del ja clàssic Screamadelica (1992) i de l’infecciós XTRMNTR (2002) tornen al BAM onze anys després per presentar el seu recent Beautiful Future, nou encreuament entre l’indie rock i l’àcid house, entre els Happy Mondays i els Stones dels setanta.

Després de veure’ls i gaudir de la seva música, de les anades i vingudes de la gent, els moviments en plan psiquiens per esquivar la gent, els venedors de cervesa i l’olor a porros vam anar en direcció al metro per anar a seguir la festa, o sigui, cap al Fòrum.

Allà vam anar a menjar patates fregides amb maionesa… em cau la baba només de recordar-ho. Crec que després de menjar-me el pot sencer me’n hagués anat a casa molt feliç. Però al final no ens en vam anar. Vam estar xerran amb uns amics, i vam fugir d’un dels escenaris perquè tocava la Chenoa, arg.

Vam travessar el parc i vam dirigir-nos al escenari de la MTV. Ens vam assentar a les grades, molt tranquilets… intentant no escoltar la música de la Chenoa. Esperant a que muntessin l’escenari, ja que ens vam perdre els concerts anteriors, vam estar escoltant musica i xerrant sobre quins grups sortirien, perquè no estavam segurs de que fos l’escenari on tocarien La Casa Azul.

Per sorpresa nostre, el grup que va tocar 10 minuts després d’arribar van ser Krakovia, molt bons per cert. L’estetica punk glamurosa, els pantalons del cantant i la jaqueta de cuir de la cantant van fer que ens quedessim de pasta de moniato. Després d’una horeta i mitja de concert, potser va ser més, vam baixar de les grades direcció la barra que teniem montada. Tant el meu amic com jo ens estavem deshidratant per moments, i com és lògic, vamanar a per unes birres. La sorpresa desagradable de la nit va ser trobar-nos amb que la cervesa anava a preu d’or, un malaït litre costava 10 €, quina estafa. Però com que la deshidratació ens feia veure i sentir coses extranyes, vam claudicar i després d’esperar 15 minuts a que ens la servisin, vam pagar els putos 10 €.

Quan vam sortir de la multitud que envoltava la barra, va començar el concert de La Casa Azul. Quin riure, ballant, beguent la cervesa més cara del móni cantant les 2 cançons que coneixia del grup. Lo més còmic de la betllada va ser veure el meu amic que és un punk anarquista intentant ballar o seguir, més ben dit, el meu ritme i el d’unes noies que anaven una mica tocadetes de tant alcohol. Una cosa que em va sorprendre molt del concert va ser que jo em pensava que La Casa Azul eren 5 o 6 persones, però no, al escenari només va sortir un noi a cantar i tocar. Com que estavem a baix vam poder veure el noi i l’escenari, que estava ple de pantalles amb imatges, lletres de les cançons que tocava i jocs de la nintendo jajajajaja. Molt bo.

Krakovia, amb les veus de Petra Flurr, procedent de l’underground berlinès, i de la sensual pin-up Vinila Von Bismark, Krakovia proposen en el seu primer disc un punk rock fosc però fàcil de retenir, farcit de tornades directes, arranjaments electrònics i ritmes marcials. Completen l’alineació David Kano (Cycle), Guille Mostaza (Ellos) i Juanjo Reig.

La Casa Azul, probablement recordareu aquella hiperbòlica paròdia del conservadorisme sexual en forma de cançó titulada “Amo a Laura”. El seu autor era Guille Milkyway, DJ, productor i únic integrant –per molts extres que apareguin als seus videoclips– de La Casa Azul. El seu pop alegre i innocent –o no tant– convida a viure amb il·lusió i optimisme cada moment. I si no, atents a singles tan subversius com el que dóna títol al seu últim treball, La revolución sexual. Ells també són els autors del clip de TV3 dels 25 anys de la cadena.

Després d’acabar els concerts, vam tornar cap a caseta. Va començar a plouree i com que no voliem agobiar-nos al metro, vam decidir anar caminant. Vam arribar a la torre Agbar i com que ja estavam cansats de caminar i mollar-nos, vam agafar el metro i cap a caseta que s’hi esta molt bé.

Anuncis

2 comentaris

  1. Quina enveja, tants de concerts. I jo que no vaig poder anar. Els pròxims no se m’escapen. XD


  2. Ja ho pots ven dir, ja podries haver vingut… aisssssss un altre dia serà, que hi ha més dies que llonganisses.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: