h1

René Magritte

15UTC30UTC11bSat, 22 Nov 2008 20:31:15 +0000UTC 18, 2008

Ahir es van complir 110 anys del neixement d’aquest pintor surrealista.

René François Ghislain Magritte ( Lessines, Bèlgica, 21 de novembre de 1898 – Brussel·les, Bèlgica, 15 d’agost de 1967 ) va ser un pintor surrealista belga.

Magritte va dotar al surrealisme d’una càrrega conceptual basada en el joc d’imatges ambigües i el seu significat denotant a través de paraules posant en qüestió la relació entre un objecte pintat i el real, i inspirat per les teories freudianes però sense les perversions tan conegudes com les de Dalí.

Realitza els seus primers cursos de pintura en Châtelet. Al 1915 comença a fer les seves primeres obres  en la línia de l’impressionisme. Entre 1916 i 1918 estudia a l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les. Exposa per primera vegada al Center d’Art de Brussel·les el 1920 juntament amb Pierre-Louis Flouquet, amb qui comparteix un estudi. Després del servei militar treballa temporalment com a dissenyador en una fàbrica de paper. El 1923 participa amb Lissitzky, Moholy-Nagy, Feininger i Paul Joostens de Maria Florésen una exposició en el Reial Cercle Artístic.

Les seves pintures del període 1920-1924, pel seu tractament dels temes de la vida moderna, el seu color brillant i les seves investigacions sobre les relacions de la forma tridimensional amb la superfície plana del quadre, mostren les influències del cubisme i del futurisme.

En 1922 veu una reproducció de La cançó d’amor de De Chirico, que li impressiona profundament, ia partir de 1926 s’independitza de les influències anteriors i basa el seu estil en el d’aquest pintor italià.

En L’assassí amenaçat (1926), l’espai perspectiva deriva de De Chirico i dels decorats dels primers melodrama cinematogràfics. En aquest mateix any s’uneix a altres músics, escriptors i artistes belgues, en un grup informal comparable al dels surrealistes de la ciutat de les llums.

El 1927 s’estableix a les rodalies de París i participa, durant els tres anys següents, en les activitats del grup surrealista (sobretot, es relaciona amb surrealistes, els més coneguts aquí casa nostre són Miró i Dalí). Aporta al Surrealisme parisenc un ressorgiment de l’il·lusionisme. A diferència de Dalí, Magritte no utilitza la pintura per expressar les seves obsessions privades o les seves fantasies, sinó que s’expressa amb agudesa, ironia i un esperit de debat.

A partir de 1926 l’estil de Magritte, també anomenat “realisme màgic“, canvia poc; entre 1928 i 1930 investiga les ambigües relacions entre paraules, imatges i els objectes que aquestes denoten. A La perfidia de les imatges (1928-1929) retrata meticulosament una pipa, i sota, amb igual precisió, posa la llegenda Ceci n’est pas une pipe, qüestionant la realitat pictòrica. El mirall fals (1928) explora la mateixa idea: l’ull, com un fals mirall, reflectint els núvols blanques i el cel blau pintats de manera realista; en aquest quadre introdueix el tema del paisatge il·lusionista, interpretat en clau pictòrica, allunyat de tota intenció naturalista. Magritte explora en tota la seva obra el problema de l’espai real front a la ill·lusió espacial, que és el trasunto de la pintura mateixa. Fa moltes variacions sobre aquest tema, potser la més clara de totes sigui Els passeigs d’Euclides (1955), on mostra un cavallet amb un quadre davant d’una finestra, a través de la qual es veu un paisatge; l’escena pintada correspon exactament al fragment de paisatge sobre el qual se situa el quadre, portant el problema de la pintura, com confrontació natura-il·lusió, a la quarta dimensió.

Després d’exposar la seva obra a la galeria Goemans al 1927, torna a Brussel·les fugint de l’ambient polèmic parisenc, i allà passa tranquil la resta dels seus dies. Mor a Brussel·les el 15 d’agost de 1967, pocs dies després de la inauguració d’una important mostra de la seva obra al Museu Boymans van Beuningen de Rotterdam.

Una que s’aborreix ^^ .

A Anàlisi de l’obra, una de les meves assignatures de 2n de Joieria, vam aprendre a mirar i entendre aquest pintor.

Sincerament, Magritte no és un dels meus pintors preferits del Surrealisme, però he de confesar que aquest bon home va innovar, les seves obres són molt interesants, té les mires i a cada mirada descubreixes el seu significat ocult.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: