h1

Les Trementinaires

18UTC31UTC12bSat, 20 Dec 2008 03:01:18 +0000UTC 18, 2008

L’ofici de trementinaire se situa en el moment en que la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l’èxode estacional de molts homes i dones d’aquestes valls cap a zones més riques.

I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de les valls es van dedicar a extreure d’aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les transformacions d’una Catalunya per on, tot caminant i carregades d’herbes i olis, anirien “guarint i curant tots els mals”. La saviesa es traspasava de mares a filles,  o sinó, netes,  quant més joves millor. Si a la familia no hi havia nenes petites, les remeieres demanaven a gent del poble que els hi deixessin endur-se les nenes petites en els seus llargs viatges. Al dur jovenalla,  era més fàcil d’aconseguir un lloc on allotjar-se.

La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les varen motivar a exercir aquest nou ofici. La majoria de les trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les masies on anaven esdevenien els clients d’any rere any. No acostumaven a entrar a les grans ciutats ni freqüentaven els mercats per vendre els seus remeis ja que utilitzaven una relació més personal i directa amb la gent.

El seu nom el deuen a la trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys.

L’últim viatge el va fer la Sofia d’Ossera, l’any 1982. Marxaven un o dos cops l’any i podien ser fora des de tant sols uns dies fins a quatre mesos.

____

Una dada relacionada amb les trementinaires, és l’obra de Pius Font i Quer. Aquí deixo una petita biogràfia d’aquest botànic català.

Pius Font i Quer (* Lleida 1888 – Barcelona 1964) va ser un botànic (taxonòmic i fitogeògraf) així com farmacèutic i químic, que va destacar com un dels noms més importants de la ciència botànica catalana i espanyola de mitjans del segle XX. Va ser un gran mestre i un gran divulgador.

Va passar la seva infància a Manresa, on un institut d’ensenyament secundari porta el seu nom. Es va doctorar en Farmàcia (1914) amb una tesi sobre la flora del Bages.

Entre altres càrrecs va ser professor de Farmàcia i Botànica a la Universitat de Barcelona i també va ser professor a l’Escola d’Agricultura. De 1931 a 1934 va ser president de la Institució Catalana d’Història Natural, una organització privada molt important en la història de les Ciències Naturals espanyoles, la secció de botànica encapçalà igualment durant el franquisme i fins la seva mort.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1942 i vicepresident dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i Edimburg (1964).

L’any 1911 havia ingressat en el cos de la sanitat militar, en el qual va assolir el grau de tinent coronel farmacèutic. Quan es va produir l’alçament militar de 1936 es trobava a Albarracín a excursió botànica amb els seus alumnes; per tornar a Barcelona va haver de travessar la línia del front, per la qual cosa després de la guerra va patir de represàlies (sota l’acusació de rebel · lió militar) amb pèrdua de tots els seus càrrecs, el que va dificultar la continuïtat de la seva carrera científica.

Les seves investigacions abasten el conjunt de la Península Ibèrica i les regions muntanyoses del Marroc sota control espanyol, a les que va organitzar excursions de recol · lecció entre 1927 i 1932. D’aquestes i altres recol · lecció, que li havien estat confiades des dels seus primers anys, va derivar la magna obra Iter Maroccanum (1928-1932), una col · lecció de exsiccata fonamental per a la recerca de la flora d’aquesta part del món. Va treballar amb assiduïtat en els Països Catalans, i d’ells, especialment en la part meridional de l’antic Regne de València, així com a Eivissa i Formentera, així com en les serres d’Andalusia Oriental.

Font i Quer va participar en diverses obres col · lectives i va dirigir algunes. En particular va ser un gran formador (les obres també ho eren de divulgació) de la terminologia botànica popular i científica en llengües catalana i castellana. En aquest sentit destaca el Diccionari de Botànica (1953) gràcies al qual el vocabulari d’aquesta ciència gaudeix en castellà d’un grau de coherència lèxica que sol faltar a altres.

Font i Quer és també l’autor de l’obra castellana més coneguda, contínuament reeditada, de flora farmacèutica, Plantas medicinales. Apareix subtitulada com El Dioscórides renovado, per honorar a les antigues revisions renaixentistes de l’obra de Dioscórides, especialment les d’Andrés Laguna i Andrea Mattioli. És obra que destaca per la seva qualitat literària i assagística, tant com per la riquesa i accessibilitat de la informació que conté.

Les espècies i subespècies que han estat dedicades a Font i Quer porten l’epítet fontqueri, derivat de la versió castellanizada del seu cognom.

____

Tot això ha vingut quant, al no fer res per la nit, m’he posat a mirar la televisió. Al canal 33 han posat un documental de les remeieres, jo com que tenia molta son, no l’he acabat de veure. Però me posat a investigar i mira ^^

Info: Wikipedia i http://www.trementinaires.org/

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: