Posts Tagged ‘fieshta’

h1

Eivissa i las mil maravillas

14UTC31UTC01bTue, 20 Jan 2009 02:57:14 +0000UTC 18, 2008

Doncs, després d’anys de no actualitzar el blog, és que he estat de vacances + vagancia extrema, he decidit narrar en poques línies i algunes fotografies, les meves vacances, o almenys, una part.

Després de passar el Nadal, Sant Esteve i poca cosa més a casa meva, vaig agafar un tren direcció a Barcelona. Amb el bitllet comprat amb antel·lació, vaig despertr-me a una hora intempestiva, encara no hi havia els carrers possat!!!! Doncs, vaig agafar un taxi i de pet cap a l’aeroport del Prat. A esperar. Un vol agradablle, dintres del que es pot arribar a considerar un vol agradable, no va haver cap anomalia durant el vol, ufff!!! Vaig arribar al aeroport d’Eivissa cap a les 11 del matí.

Allà m’esperaven en Sebas i els sogres. Vaig intentar caure’ls-hi bé ^^ i crec que ho vaig conseguir, tampoc sóc tant desagradable, així que no va haver problema. Al’únic a qui no li vaig fer gaire gràcia de tota la família era el gos, era apropar-se a algú de la família i em bordava Y.Y. Tant si feia moxaines com si feia veure que donava cops a en Sebas, el puto ( en perdó ) em venia i em bordava amb mala llet. Joooooo 😦

Els dies van anar passant sense més complicacions que el gos donant pél cul, ainsssssssss això era tranquilitat. Dormir fins tard, no tenir que preocupar-se de fer el dinar, etc.

I a Eivissa és on vaig passar el Cap d’Any.

Va ser molt divertit, el sopar amb la família, amb cava i tot, i després, FIESHTAAAAAAAAAAAA!!!

Vaig coneixer molta gent i em vaig retrobar amb molts d’altres. Vam caminar de lo lindo, que si de bar en bar, que si ara anem a Pacha, i jo amb tacons i amb un mal de peus que no m’aguantava dreta. Però va valdre la pena, si senyor.

pc280017

pc280021

___

Gràcies a en Sebas, que em va convidar a coneixer a se família ^3^!!!!

Anuncis
h1

Barraques de Girona

34UTC30UTC11bSun, 09 Nov 2008 00:39:34 +0000UTC 18, 2008

pb020002

Sempre, després del gran Saló del Manga, hi ha Barraques de Girona.

En Sekuela, els meus cosins i jo ens en vam anar de barraques… quina turca vam agafar, si senyor. Els cubates de garrafón total, les birres i els porros… van fer un coktel molotov que deu ni do. Però abans de posar-nos a to beguent com cosacs, vam anar a passejar per les fires. Tot ple d’atraccions, tomboles, paradetes de llaminadures i tenderetes amb peluixos.

La foto amb els burros són els peluixos que vam arreplegar, i se li té que sumar un Yoda, molt lleig per cert, que vaig agafar per en Sekuela. Els burros són maquisims jejeje, un és un ase borraxo, com les de Mondragón, el poble de la meva companya de pis i l’altre és un ase pirata, ja que en el pis on visc estimem la pirateria, i no la informàtica ni la que vulnera els drets d’autor, volem pirates a l’ho romàntic, jejeje. Després vam pujar a la sínia, vam veure totes les llums de les atraccions i de Girona, es veia part de la façana de la catedral. Molt maco per cert ^^.

Després de passejar i menjar-nos un núvol de sucre vam anar directes a les barraques. Allà ens vam trobar amb els meus cosins i uns amics seus, vam beure i fumar, vam riure moltissim, en Sekuela va lligar amb un “suposat” gay, ell no ho és però ves per on ell lliga molt, jejejeje. No t’enfadis wapisim jejeje, saps que t’estimo ^^. I contant el sex apeel i el fang sota els nostres peus i que es va cancelar el concert dels Pets… la nit va anar prou bé.

Lo fotut de la hitòria és que jo sóc alèrgica als gats i a on ens vam quedar a dormir n’hi havia un. Els meus cosins tenen una gata que es diu Misae… Em va entrar un àtac d’asma… sense dormir casi tota la nit.

En resumides contes, m’ho vaig passa de puta mare, llàstima que el gat en va fotre la nit enlaire…aisss és lo que hay.

Adéu

h1

Mercè_Nit de Dissabte

52UTC30UTC09bWed, 24 Sep 2008 22:40:52 +0000UTC 18, 2008

Com que el divendres ens va agradar tant, vam anar el meu amic i jo a fer una altre tongada de concerts, la Mercè ens agrada molt. Va ser una nit plena, crec que tan plena que ja entenc perquè quan vam arribar a casa vam caure morts jejeje, com el dia anterior.

Com que el dia abans vam fer un tanteig ja sabíem a quins concerts aniríem.

A les 10 vam quedar, como no, a Plaça Catalunya. Vam agafar el metro amb direcció a Diagonal, allà vam fer el transbord, i em cago amb les obres de l’estació de la Diagonal. Jo sóc d’utilitzar els autobusos, mai agafo el metro o almenys l’evito el màxim possible. El puto transbord, si abans ja era llarg, doncs ara encara ho és més, i puja i baixa escales, i ara surt, dona la vola del copón, joder… a mi em va entrar mala llet. Quan vam arribar a la línia blava, vam arribar fins a Hospital de la Pau, allà vam seguir la multitud que com nosaltres, anava als concerts de l’Antiga Fàbrica Damm.

Quan vam arribar ja havia acabat tant Mishima com Antònia Font. Però els que ens interessaven eren els ultims, els Primal Scream. A mi em van agradar molt, són una barreja molt estranya però molt pegadiza, les ritmes pop-rock i la mescla amb l’electrònica, impresionant.

Primal Scream, liderats per l’imprevisible Bobby Gillespie (exbateria de The Jesus and Mary Chain) i per Mani (ex-Stone Roses), els autors del ja clàssic Screamadelica (1992) i de l’infecciós XTRMNTR (2002) tornen al BAM onze anys després per presentar el seu recent Beautiful Future, nou encreuament entre l’indie rock i l’àcid house, entre els Happy Mondays i els Stones dels setanta.

Després de veure’ls i gaudir de la seva música, de les anades i vingudes de la gent, els moviments en plan psiquiens per esquivar la gent, els venedors de cervesa i l’olor a porros vam anar en direcció al metro per anar a seguir la festa, o sigui, cap al Fòrum.

Allà vam anar a menjar patates fregides amb maionesa… em cau la baba només de recordar-ho. Crec que després de menjar-me el pot sencer me’n hagués anat a casa molt feliç. Però al final no ens en vam anar. Vam estar xerran amb uns amics, i vam fugir d’un dels escenaris perquè tocava la Chenoa, arg.

Vam travessar el parc i vam dirigir-nos al escenari de la MTV. Ens vam assentar a les grades, molt tranquilets… intentant no escoltar la música de la Chenoa. Esperant a que muntessin l’escenari, ja que ens vam perdre els concerts anteriors, vam estar escoltant musica i xerrant sobre quins grups sortirien, perquè no estavam segurs de que fos l’escenari on tocarien La Casa Azul.

Per sorpresa nostre, el grup que va tocar 10 minuts després d’arribar van ser Krakovia, molt bons per cert. L’estetica punk glamurosa, els pantalons del cantant i la jaqueta de cuir de la cantant van fer que ens quedessim de pasta de moniato. Després d’una horeta i mitja de concert, potser va ser més, vam baixar de les grades direcció la barra que teniem montada. Tant el meu amic com jo ens estavem deshidratant per moments, i com és lògic, vamanar a per unes birres. La sorpresa desagradable de la nit va ser trobar-nos amb que la cervesa anava a preu d’or, un malaït litre costava 10 €, quina estafa. Però com que la deshidratació ens feia veure i sentir coses extranyes, vam claudicar i després d’esperar 15 minuts a que ens la servisin, vam pagar els putos 10 €.

Quan vam sortir de la multitud que envoltava la barra, va començar el concert de La Casa Azul. Quin riure, ballant, beguent la cervesa més cara del móni cantant les 2 cançons que coneixia del grup. Lo més còmic de la betllada va ser veure el meu amic que és un punk anarquista intentant ballar o seguir, més ben dit, el meu ritme i el d’unes noies que anaven una mica tocadetes de tant alcohol. Una cosa que em va sorprendre molt del concert va ser que jo em pensava que La Casa Azul eren 5 o 6 persones, però no, al escenari només va sortir un noi a cantar i tocar. Com que estavem a baix vam poder veure el noi i l’escenari, que estava ple de pantalles amb imatges, lletres de les cançons que tocava i jocs de la nintendo jajajajaja. Molt bo.

Krakovia, amb les veus de Petra Flurr, procedent de l’underground berlinès, i de la sensual pin-up Vinila Von Bismark, Krakovia proposen en el seu primer disc un punk rock fosc però fàcil de retenir, farcit de tornades directes, arranjaments electrònics i ritmes marcials. Completen l’alineació David Kano (Cycle), Guille Mostaza (Ellos) i Juanjo Reig.

La Casa Azul, probablement recordareu aquella hiperbòlica paròdia del conservadorisme sexual en forma de cançó titulada “Amo a Laura”. El seu autor era Guille Milkyway, DJ, productor i únic integrant –per molts extres que apareguin als seus videoclips– de La Casa Azul. El seu pop alegre i innocent –o no tant– convida a viure amb il·lusió i optimisme cada moment. I si no, atents a singles tan subversius com el que dóna títol al seu últim treball, La revolución sexual. Ells també són els autors del clip de TV3 dels 25 anys de la cadena.

Després d’acabar els concerts, vam tornar cap a caseta. Va començar a plouree i com que no voliem agobiar-nos al metro, vam decidir anar caminant. Vam arribar a la torre Agbar i com que ja estavam cansats de caminar i mollar-nos, vam agafar el metro i cap a caseta que s’hi esta molt bé.

h1

Mercè_Nit del Divendres

30UTC30UTC09bTue, 23 Sep 2008 00:02:30 +0000UTC 18, 2008

Després d’estar amb un amic en un bar del carrer Tallers, es va posar a ploure a bots i barrals… >.<U Ens vam desanimar moltissim, però els ànims sempre ben alts!!!

Siempre positifo, nunca negatifo… a lo Van Gaal jajaja.

Després dels 2 litres de cervesa, vam anar cap a la Plaça Reial. Pel que semblava, van pos pondre els concerts, quan vam arribar eren les 10 i encara no havia actuat Facto Delafé. Allà hi havia moltissima gent, per fer-nos pas entre la multitud vam tenir que utilitzar els colzes. Hi havia un grup que s’ho estava passant molt bé però fotien cada estrebada que jo vaig estar a punt de caure en el munt de llaunes de cervesa que tenia als peus, la pluja, la cervesa i les llaunes, no se pas com no he enganxat alguna malaltia.

A part de la massa de gent, lo pitjor de tot amb diferencia, van ser… els paraigües. Déu meu, ballar i els paraigües que quasi et treuen un ull. I a part, que al ballar la gent els movia, per tant, anava caient l’aigua retinguda i ens anàvem mullant, més del que ja anàvem, ja que plovia molt. Calats fins als ossos, vam escoltar els concerts.

Com que vam arribar tard, ens vam perdre el 1r concert, però el 2n i el 4t van estar molt bé.

Facto Delafé y las flores azules, encreuaments agosarats de melodies pop, bases electròniques i estrofes hip hop. Triangle virtuós format per Oscar Daniello, Elena Miquel i Marc Barrachina. La luz de la mañana és el seu segon treball, que confirma que l’èxit obtingut amb la banda sonora de La Juani no va ser fortuït.

Sam Roberts, pràcticament desconegut a Europa, aquest músic canadenc té una facilitat especial per facturar cançons immediates i enganxoses. A cavall entre el rock clàssic dels seixanta i setanta, i un irresistible power pop amb apunts de folk i americana, el seu tercer disc, Love At the End of The World, ha estat número 1 de vendes al seu país.

Siniestro Total, Coincidint amb l’edició, enguany, del disc enregistrat en directe Que parezca un accidente, aquest grup –resposta gallega a la movida madrilenya– tornen als escenaris per passejar el seu punk rock simpàtic, crític i barroer a parts iguals. Hard rock, power pop i eufòria col·lectiva.

Tant a Facto Delafé com a  Siniestro Total, m’ho vaig passar de puta mare. L’eufòria que es va produir quan va tocar l’últim grup, va ser espectacular. Tant gent jove, com no tant jove, viva molt les seves cançons, jo personalment coneixia alguna cançó però, l’emoció del moment va fer posar-me a donar bots com una boija i aixecar les mans seguint els ritmes de les seves cançons. jajajaja

Després de tant ballar i de no haver menjat res, a les 3 de la matinada ens vam anar a menjar un bocata de truita de patates que no va durar ni un suspir, quina gana que teniem ^^. Tot seguit, ens vam anar a dormir que de tanta ballaruca vam acabar morts, R.I.P. Agafant forces pel dia de demà.

Font de la informació