Posts Tagged ‘paisatges’

h1

It’s the evolution, baby

21UTC31UTC01bWed, 27 Jan 2010 01:34:21 +0000UTC 18, 2008

Woo..
I’m ahead, I’m a man
I’m the first mammal to wear pants, yeah
I’m at peace with my lust
I can kill ’cause in God I trust, yeah
It’s evolution, baby

I’m at piece, I’m the man
Buying stocks on the day of the crash
On the loose, I’m a truck
All the rolling hills, I’ll flatten ’em out, yeah
It’s herd behavior, uh huh
It’s evolution, baby

Admire me, admire my home
Admire my son, he’s my clone
Yeah, yeah, yeah, yeah
This land is mine, this land is free
I’ll do what I want but irresponsibly
It’s evolution, baby

I’m a thief, I’m a liar
There’s my church, I sing in the choir:
(hallelujah, hallelujah)

Admire me, admire my home
Admire my son, admire my clones
‘Cause we know, appetite for a nightly feast
Those ignorant Indians got nothin’ on me
Nothin’, why?
Because… it’s evolution, baby!

I am ahead, I am advanced
I am the first mammal to make plans, yeah
I crawled the earth, but now I’m higher
2010, watch it go to fire
It’s evolution, baby
Do the evolution
Come on, come on, come on

Anuncis
h1

Eivissa i las mil maravillas

14UTC31UTC01bTue, 20 Jan 2009 02:57:14 +0000UTC 18, 2008

Doncs, després d’anys de no actualitzar el blog, és que he estat de vacances + vagancia extrema, he decidit narrar en poques línies i algunes fotografies, les meves vacances, o almenys, una part.

Després de passar el Nadal, Sant Esteve i poca cosa més a casa meva, vaig agafar un tren direcció a Barcelona. Amb el bitllet comprat amb antel·lació, vaig despertr-me a una hora intempestiva, encara no hi havia els carrers possat!!!! Doncs, vaig agafar un taxi i de pet cap a l’aeroport del Prat. A esperar. Un vol agradablle, dintres del que es pot arribar a considerar un vol agradable, no va haver cap anomalia durant el vol, ufff!!! Vaig arribar al aeroport d’Eivissa cap a les 11 del matí.

Allà m’esperaven en Sebas i els sogres. Vaig intentar caure’ls-hi bé ^^ i crec que ho vaig conseguir, tampoc sóc tant desagradable, així que no va haver problema. Al’únic a qui no li vaig fer gaire gràcia de tota la família era el gos, era apropar-se a algú de la família i em bordava Y.Y. Tant si feia moxaines com si feia veure que donava cops a en Sebas, el puto ( en perdó ) em venia i em bordava amb mala llet. Joooooo 😦

Els dies van anar passant sense més complicacions que el gos donant pél cul, ainsssssssss això era tranquilitat. Dormir fins tard, no tenir que preocupar-se de fer el dinar, etc.

I a Eivissa és on vaig passar el Cap d’Any.

Va ser molt divertit, el sopar amb la família, amb cava i tot, i després, FIESHTAAAAAAAAAAAA!!!

Vaig coneixer molta gent i em vaig retrobar amb molts d’altres. Vam caminar de lo lindo, que si de bar en bar, que si ara anem a Pacha, i jo amb tacons i amb un mal de peus que no m’aguantava dreta. Però va valdre la pena, si senyor.

pc280017

pc280021

___

Gràcies a en Sebas, que em va convidar a coneixer a se família ^3^!!!!

h1

Les Trementinaires

18UTC31UTC12bSat, 20 Dec 2008 03:01:18 +0000UTC 18, 2008

L’ofici de trementinaire se situa en el moment en que la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l’èxode estacional de molts homes i dones d’aquestes valls cap a zones més riques.

I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de les valls es van dedicar a extreure d’aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les transformacions d’una Catalunya per on, tot caminant i carregades d’herbes i olis, anirien “guarint i curant tots els mals”. La saviesa es traspasava de mares a filles,  o sinó, netes,  quant més joves millor. Si a la familia no hi havia nenes petites, les remeieres demanaven a gent del poble que els hi deixessin endur-se les nenes petites en els seus llargs viatges. Al dur jovenalla,  era més fàcil d’aconseguir un lloc on allotjar-se.

La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les varen motivar a exercir aquest nou ofici. La majoria de les trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les masies on anaven esdevenien els clients d’any rere any. No acostumaven a entrar a les grans ciutats ni freqüentaven els mercats per vendre els seus remeis ja que utilitzaven una relació més personal i directa amb la gent.

El seu nom el deuen a la trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys.

L’últim viatge el va fer la Sofia d’Ossera, l’any 1982. Marxaven un o dos cops l’any i podien ser fora des de tant sols uns dies fins a quatre mesos.

____

Una dada relacionada amb les trementinaires, és l’obra de Pius Font i Quer. Aquí deixo una petita biogràfia d’aquest botànic català.

Pius Font i Quer (* Lleida 1888 – Barcelona 1964) va ser un botànic (taxonòmic i fitogeògraf) així com farmacèutic i químic, que va destacar com un dels noms més importants de la ciència botànica catalana i espanyola de mitjans del segle XX. Va ser un gran mestre i un gran divulgador.

Va passar la seva infància a Manresa, on un institut d’ensenyament secundari porta el seu nom. Es va doctorar en Farmàcia (1914) amb una tesi sobre la flora del Bages.

Entre altres càrrecs va ser professor de Farmàcia i Botànica a la Universitat de Barcelona i també va ser professor a l’Escola d’Agricultura. De 1931 a 1934 va ser president de la Institució Catalana d’Història Natural, una organització privada molt important en la història de les Ciències Naturals espanyoles, la secció de botànica encapçalà igualment durant el franquisme i fins la seva mort.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1942 i vicepresident dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i Edimburg (1964).

L’any 1911 havia ingressat en el cos de la sanitat militar, en el qual va assolir el grau de tinent coronel farmacèutic. Quan es va produir l’alçament militar de 1936 es trobava a Albarracín a excursió botànica amb els seus alumnes; per tornar a Barcelona va haver de travessar la línia del front, per la qual cosa després de la guerra va patir de represàlies (sota l’acusació de rebel · lió militar) amb pèrdua de tots els seus càrrecs, el que va dificultar la continuïtat de la seva carrera científica.

Les seves investigacions abasten el conjunt de la Península Ibèrica i les regions muntanyoses del Marroc sota control espanyol, a les que va organitzar excursions de recol · lecció entre 1927 i 1932. D’aquestes i altres recol · lecció, que li havien estat confiades des dels seus primers anys, va derivar la magna obra Iter Maroccanum (1928-1932), una col · lecció de exsiccata fonamental per a la recerca de la flora d’aquesta part del món. Va treballar amb assiduïtat en els Països Catalans, i d’ells, especialment en la part meridional de l’antic Regne de València, així com a Eivissa i Formentera, així com en les serres d’Andalusia Oriental.

Font i Quer va participar en diverses obres col · lectives i va dirigir algunes. En particular va ser un gran formador (les obres també ho eren de divulgació) de la terminologia botànica popular i científica en llengües catalana i castellana. En aquest sentit destaca el Diccionari de Botànica (1953) gràcies al qual el vocabulari d’aquesta ciència gaudeix en castellà d’un grau de coherència lèxica que sol faltar a altres.

Font i Quer és també l’autor de l’obra castellana més coneguda, contínuament reeditada, de flora farmacèutica, Plantas medicinales. Apareix subtitulada com El Dioscórides renovado, per honorar a les antigues revisions renaixentistes de l’obra de Dioscórides, especialment les d’Andrés Laguna i Andrea Mattioli. És obra que destaca per la seva qualitat literària i assagística, tant com per la riquesa i accessibilitat de la informació que conté.

Les espècies i subespècies que han estat dedicades a Font i Quer porten l’epítet fontqueri, derivat de la versió castellanizada del seu cognom.

____

Tot això ha vingut quant, al no fer res per la nit, m’he posat a mirar la televisió. Al canal 33 han posat un documental de les remeieres, jo com que tenia molta son, no l’he acabat de veure. Però me posat a investigar i mira ^^

Info: Wikipedia i http://www.trementinaires.org/

h1

Quarts de casa

33UTC30UTC11bMon, 24 Nov 2008 00:35:33 +0000UTC 18, 2008

Ais Barcelona maca i preciosa, lluenta i pudenta, amb claror i foscor, tot en un mateix espai.

Jo sóc resident en un petit àtic a l’Eixample però em pasejo força per Barcelona, Adoro el Born i el Barri Gòtic, i sobretot té un encant especial la Barceloneta. La meva història amb aquest barri és antiga, una cosina de la meva avia viu a la Barceloneta, una senyora gran, d’uns 80 anys, vui sola i és viuda.

L’escala és estreta, molt empinada que s’hi a mi em va costar pujar fins al 2 pis, a la senyora encara l’hi deu costar molt més. Mal pintada, els esglaons erosionats pél temps rellisquen com una mala cosa, les busties trencades i la llum és molt tenue, que si intentes baixar-la ràpid, ets pots trencar la crisma.

El seu pis es troba just al cantó de Can Maians, mai m’hen recordo del nom del carrer. Un dia els meus pares em van rfecomanr fer-li una visita, i sincerament vaig alucinat pebrots i mandonguilles, el pis era petit com una capsa de mistos. 30 metres quadrats…és casi inhabitable. El bany és inexistent, petit, no hi ha plat de dutxa, l’aigua que cau de la dutxa directament al terra on hi ha un petit forat per on s’escola l’aigua, una petita cortina que impedeix a dures penes que no es mulli la tassa, el mirall i el la pica del bany són minuscules. El saló-mejador és petit i decorat amb gust pèsim, pél meu gust, les avies sempre amb l’estil del ganxet a tot arreu. Les parets empaperades i la cuina, Déu meu, com s’és de petita.

El barri és prou maco, però des de la primera vegada que hi vaig posar els peus fins ara, ha canviat moltissim. Abans hi havia molt més gent del pais, molts de crits i converses devant la porta de casa en cadires de bimet, típic de poble pescador, com a casa meva. Ara hi ha molts immigrant, jo no em queixo pas d’això però si que ha anat endetriment del caliu del barri, també per soposat ara hi ha moltes drogues i estrangers que lloguen els pisos, ja no és com abans. Llàstima.

Investigant una mica més sobre el tema he trobat els preus de les cases… i ho he trobat exagerat: 132.000€ per un quart de pis… quan a mi em sembla recordar que aquesta senyora i el seu bon home en pau descansi el van pagar per unes 200.000 de les antigues pessetes uns anys abans dels Jocs Olímpics. Déu ni do com pugen els preus amb el pas dels anys.

I aquí va una mica de història sobre el barri, jo no la coneixia tota però sempre és interesant coneixer noves coses. El saber no ocupa lloc o almenys n’ocupa poc.

maians

La Barceloneta va ser dibuixada pràcticament amb esquadra i cartabó. Amb les muralles que empresonats la ciutat i la Ciutadella al costat, les cases de la Barceloneta-sota jurisdicció militar-es van dibuixar baixes, de planta i pis, i de dimensions petites ja que les parcel eren de 8,72 per 7,65 m : Uns 66 m quadrats de planta. Van ser concebudes com cases que ara es anomenarien unifamiliars, i estaven disposades en agrupacions de vuit.

A mesura que el barri creixia en població, les cases s’anaven transformant per acollir més residents. Primer, cap amunt: el que havia estat concebut com una sola casa es va dividir en dues. Va néixer així la mitja casa. El tercer pis escalar en la primera dècada de 1800; el quart, a finals dels anys seixanta del segle XIX, i la cinquena planta, una mica més tard. També es trosseja la planta: una part dels immobles va ser partida en dues; d’aquí el nom de quarts de casa. Aquestes, a més de ser de dimensions reduïdes, tenen un problema afegit: el difícil accés als pisos superiors.

Però la radiografia dels pisos de la Barceloneta no és unitària. Per això, el primer pas per afrontar la reforma va ser l’encàrrec d’un estudi i d’una proposta d’intervenció en els que estan treballant al despatx d’arquitectura de Josep Lluís Sisternes i l’empresa municipal Foment de Ciutat Vella. De moment, una de les conclusions és que l’estat dels immobles és bastant desigual. “Els que encara mantenen la planta més dos pisos d’alçada estan millor que els que són més alts”, explica Sisternes. Aquesta radiografia mostra la configuració dispar de les plantes: al costat d’un immoble trossejat a quarts de casa es situa altre de mitja.

I això és tot per ara.

Adéu


h1

100 anys de Costa Brava

15UTC31UTC10bThu, 02 Oct 2008 14:40:15 +0000UTC 18, 2008

El dia 13 de setembre es va commemorar els 100 anys del topònim de Costa Brava.

Abans de descobrir l’origen del terme, s’ha de limitar geogràficament l’espai a què es refereix. Per Costa Brava s’entén avui la zona del tram del litoral català que va des de Portbou fins a Blanes, a la desembocadura del riu Tordera.

El nom en si té l’origen en un article de l’escriptor i polític Ferran Agulló al diari La Veu de Catalunya. En aquest article, Agulló defineix per primera vegada la costa de Girona dient: “¡Oh, la nostra costa brava, sense parella al món!”, i afegeix: “És brava, rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cop d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacient per a qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps”.

L’escrit es va publicar el 12 de setembre del 1908 i des de llavors el seu ús ha anat en augment. No només la utilitzem aquí, sinó que els estrangers també fan servir aquest terme per referir-se a aquesta zona de la costa.

Enric Vilert, president de la Diputació de Girona i del Patronat de Turisme de la Costa Brava-Girona, va destacar que aquest any de celebracions commemoren un fet històric, “a la vegada que es reivindica una de les marques turístiques més importants del mercat espanyol”.

Amb motiu del centenari, el patronat ha impulsat un extens programa d’actes per homenatjar la Costa Brava. Una zona costanera que Agulló va descriure com a “brava, rienta, fantàstica, dolça, treballada pels temporals a cop d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança amb exquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps”.

El patronat pretén impulsar la participació dels 22 municipis integrants de la Costa Brava, conjuntament amb totes les institucions públiques i privades, en la commemoració del centenari a fi de difondre un sentiment d’identitat i de pertinença.

Visca la Costa Brava!!!!