Posts Tagged ‘Barcelona’

h1

Quarts de casa

33UTC30UTC11bMon, 24 Nov 2008 00:35:33 +0000UTC 18, 2008

Ais Barcelona maca i preciosa, lluenta i pudenta, amb claror i foscor, tot en un mateix espai.

Jo sóc resident en un petit àtic a l’Eixample però em pasejo força per Barcelona, Adoro el Born i el Barri Gòtic, i sobretot té un encant especial la Barceloneta. La meva història amb aquest barri és antiga, una cosina de la meva avia viu a la Barceloneta, una senyora gran, d’uns 80 anys, vui sola i és viuda.

L’escala és estreta, molt empinada que s’hi a mi em va costar pujar fins al 2 pis, a la senyora encara l’hi deu costar molt més. Mal pintada, els esglaons erosionats pél temps rellisquen com una mala cosa, les busties trencades i la llum és molt tenue, que si intentes baixar-la ràpid, ets pots trencar la crisma.

El seu pis es troba just al cantó de Can Maians, mai m’hen recordo del nom del carrer. Un dia els meus pares em van rfecomanr fer-li una visita, i sincerament vaig alucinat pebrots i mandonguilles, el pis era petit com una capsa de mistos. 30 metres quadrats…és casi inhabitable. El bany és inexistent, petit, no hi ha plat de dutxa, l’aigua que cau de la dutxa directament al terra on hi ha un petit forat per on s’escola l’aigua, una petita cortina que impedeix a dures penes que no es mulli la tassa, el mirall i el la pica del bany són minuscules. El saló-mejador és petit i decorat amb gust pèsim, pél meu gust, les avies sempre amb l’estil del ganxet a tot arreu. Les parets empaperades i la cuina, Déu meu, com s’és de petita.

El barri és prou maco, però des de la primera vegada que hi vaig posar els peus fins ara, ha canviat moltissim. Abans hi havia molt més gent del pais, molts de crits i converses devant la porta de casa en cadires de bimet, típic de poble pescador, com a casa meva. Ara hi ha molts immigrant, jo no em queixo pas d’això però si que ha anat endetriment del caliu del barri, també per soposat ara hi ha moltes drogues i estrangers que lloguen els pisos, ja no és com abans. Llàstima.

Investigant una mica més sobre el tema he trobat els preus de les cases… i ho he trobat exagerat: 132.000€ per un quart de pis… quan a mi em sembla recordar que aquesta senyora i el seu bon home en pau descansi el van pagar per unes 200.000 de les antigues pessetes uns anys abans dels Jocs Olímpics. Déu ni do com pugen els preus amb el pas dels anys.

I aquí va una mica de història sobre el barri, jo no la coneixia tota però sempre és interesant coneixer noves coses. El saber no ocupa lloc o almenys n’ocupa poc.

maians

La Barceloneta va ser dibuixada pràcticament amb esquadra i cartabó. Amb les muralles que empresonats la ciutat i la Ciutadella al costat, les cases de la Barceloneta-sota jurisdicció militar-es van dibuixar baixes, de planta i pis, i de dimensions petites ja que les parcel eren de 8,72 per 7,65 m : Uns 66 m quadrats de planta. Van ser concebudes com cases que ara es anomenarien unifamiliars, i estaven disposades en agrupacions de vuit.

A mesura que el barri creixia en població, les cases s’anaven transformant per acollir més residents. Primer, cap amunt: el que havia estat concebut com una sola casa es va dividir en dues. Va néixer així la mitja casa. El tercer pis escalar en la primera dècada de 1800; el quart, a finals dels anys seixanta del segle XIX, i la cinquena planta, una mica més tard. També es trosseja la planta: una part dels immobles va ser partida en dues; d’aquí el nom de quarts de casa. Aquestes, a més de ser de dimensions reduïdes, tenen un problema afegit: el difícil accés als pisos superiors.

Però la radiografia dels pisos de la Barceloneta no és unitària. Per això, el primer pas per afrontar la reforma va ser l’encàrrec d’un estudi i d’una proposta d’intervenció en els que estan treballant al despatx d’arquitectura de Josep Lluís Sisternes i l’empresa municipal Foment de Ciutat Vella. De moment, una de les conclusions és que l’estat dels immobles és bastant desigual. “Els que encara mantenen la planta més dos pisos d’alçada estan millor que els que són més alts”, explica Sisternes. Aquesta radiografia mostra la configuració dispar de les plantes: al costat d’un immoble trossejat a quarts de casa es situa altre de mitja.

I això és tot per ara.

Adéu


Anuncis
h1

Japonés al Saló del Manga

13UTC30UTC11bSun, 02 Nov 2008 23:18:13 +0000UTC 18, 2008

Si, si, si, si, si.

Sóc friki i he de reconeixer. Però aquest any ha sigut bastant light, així que no tinc massa coses a comentar. Però una de les més significatives és que vaig a poder menjar a la paradeta de menjar japonés que hi ha sempre dins del Saló.

Em feia ilusió ja que mai havia menjat dins del recinte.

Durant els 2 dies que hi vaig anar vaig tenir el gust de mejar diferents plats japonesos. Un dels que em va agradar més van ser els Nikuman: són panets, per dir-ho així, de pasta de blat farcits de carn de porc o alguna cosa diferent, cuits al vapor. Jo els que vaig probar al saló eren de carn de porc… el farcit semblava carn d’olla. També vaig probar el Ramen: sopa de verdures o de gallina, pasta llarga de blat, verdures i naruto ( pasta de peix colorada en forma d’espiral ). Un amic meu va probar els Yakitori: Broxetes de pollastre a la planxa. Els Takoyaki els vaig comprar jo, se que m’agraden i vaig porvar les del saló: són boletes de pasta amb farcit de pop amb una salseta per sobre…mmmm. I per postres, Dorayaki: els pastisets d’en Doraemon, farcits de mongetes dolces.

Recepta de nikuman

Recepta de dorayaki

h1

Miss Van a Barcelona

28UTC31UTC10bSun, 05 Oct 2008 01:12:28 +0000UTC 18, 2008

Caminant pel Barri del Born a Barcelona… Et pots trobar de tot i l’ho bo es passejar-te amb la càmara a les mans i imortalitzar les descobertes.

I ves per on, caminant et trobes amb un graffiti d’una de les grafiteres més importants del món. Expressió d’art de carrer en el qual ja no només el dominen els homes. A part, l’artista va ser col·laboradora de la marca italiana Fornarina, a mi m’agradàvem molt les samarretes que tenien en aquella col·leció però la meva butxaca no dóna per a tant i em vaig quedar sense samarreta T.T encara ploro, mentida, jajajaja.

Miss Van

Unes quantes imatges de l’obra d’aquesta artista.

Fornarina

Pàgina web de la marca italiana.

h1

Mercè_Nit dels Foscs

40UTC30UTC09bThu, 25 Sep 2008 22:53:40 +0000UTC 18, 2008

Aisssss

Quina mandra em va donar ahir per la nit. No volia ni sortir de casa, estava una mica malaltona, la veritat. Així qu em vaig plantar al balcó del pis, em vaig assentar al “sofà” que tenim allà fora, vaig agafar la càmara de fotos i vaig esperar que comencessin.

Des del balcó es pot veure el MNAC i es veien els focs perfectament. A les deu, una de les meves companyes de pis i jo estàvem al balcó mirant-los.

h1

Mercè_Nit de Dissabte

52UTC30UTC09bWed, 24 Sep 2008 22:40:52 +0000UTC 18, 2008

Com que el divendres ens va agradar tant, vam anar el meu amic i jo a fer una altre tongada de concerts, la Mercè ens agrada molt. Va ser una nit plena, crec que tan plena que ja entenc perquè quan vam arribar a casa vam caure morts jejeje, com el dia anterior.

Com que el dia abans vam fer un tanteig ja sabíem a quins concerts aniríem.

A les 10 vam quedar, como no, a Plaça Catalunya. Vam agafar el metro amb direcció a Diagonal, allà vam fer el transbord, i em cago amb les obres de l’estació de la Diagonal. Jo sóc d’utilitzar els autobusos, mai agafo el metro o almenys l’evito el màxim possible. El puto transbord, si abans ja era llarg, doncs ara encara ho és més, i puja i baixa escales, i ara surt, dona la vola del copón, joder… a mi em va entrar mala llet. Quan vam arribar a la línia blava, vam arribar fins a Hospital de la Pau, allà vam seguir la multitud que com nosaltres, anava als concerts de l’Antiga Fàbrica Damm.

Quan vam arribar ja havia acabat tant Mishima com Antònia Font. Però els que ens interessaven eren els ultims, els Primal Scream. A mi em van agradar molt, són una barreja molt estranya però molt pegadiza, les ritmes pop-rock i la mescla amb l’electrònica, impresionant.

Primal Scream, liderats per l’imprevisible Bobby Gillespie (exbateria de The Jesus and Mary Chain) i per Mani (ex-Stone Roses), els autors del ja clàssic Screamadelica (1992) i de l’infecciós XTRMNTR (2002) tornen al BAM onze anys després per presentar el seu recent Beautiful Future, nou encreuament entre l’indie rock i l’àcid house, entre els Happy Mondays i els Stones dels setanta.

Després de veure’ls i gaudir de la seva música, de les anades i vingudes de la gent, els moviments en plan psiquiens per esquivar la gent, els venedors de cervesa i l’olor a porros vam anar en direcció al metro per anar a seguir la festa, o sigui, cap al Fòrum.

Allà vam anar a menjar patates fregides amb maionesa… em cau la baba només de recordar-ho. Crec que després de menjar-me el pot sencer me’n hagués anat a casa molt feliç. Però al final no ens en vam anar. Vam estar xerran amb uns amics, i vam fugir d’un dels escenaris perquè tocava la Chenoa, arg.

Vam travessar el parc i vam dirigir-nos al escenari de la MTV. Ens vam assentar a les grades, molt tranquilets… intentant no escoltar la música de la Chenoa. Esperant a que muntessin l’escenari, ja que ens vam perdre els concerts anteriors, vam estar escoltant musica i xerrant sobre quins grups sortirien, perquè no estavam segurs de que fos l’escenari on tocarien La Casa Azul.

Per sorpresa nostre, el grup que va tocar 10 minuts després d’arribar van ser Krakovia, molt bons per cert. L’estetica punk glamurosa, els pantalons del cantant i la jaqueta de cuir de la cantant van fer que ens quedessim de pasta de moniato. Després d’una horeta i mitja de concert, potser va ser més, vam baixar de les grades direcció la barra que teniem montada. Tant el meu amic com jo ens estavem deshidratant per moments, i com és lògic, vamanar a per unes birres. La sorpresa desagradable de la nit va ser trobar-nos amb que la cervesa anava a preu d’or, un malaït litre costava 10 €, quina estafa. Però com que la deshidratació ens feia veure i sentir coses extranyes, vam claudicar i després d’esperar 15 minuts a que ens la servisin, vam pagar els putos 10 €.

Quan vam sortir de la multitud que envoltava la barra, va començar el concert de La Casa Azul. Quin riure, ballant, beguent la cervesa més cara del móni cantant les 2 cançons que coneixia del grup. Lo més còmic de la betllada va ser veure el meu amic que és un punk anarquista intentant ballar o seguir, més ben dit, el meu ritme i el d’unes noies que anaven una mica tocadetes de tant alcohol. Una cosa que em va sorprendre molt del concert va ser que jo em pensava que La Casa Azul eren 5 o 6 persones, però no, al escenari només va sortir un noi a cantar i tocar. Com que estavem a baix vam poder veure el noi i l’escenari, que estava ple de pantalles amb imatges, lletres de les cançons que tocava i jocs de la nintendo jajajajaja. Molt bo.

Krakovia, amb les veus de Petra Flurr, procedent de l’underground berlinès, i de la sensual pin-up Vinila Von Bismark, Krakovia proposen en el seu primer disc un punk rock fosc però fàcil de retenir, farcit de tornades directes, arranjaments electrònics i ritmes marcials. Completen l’alineació David Kano (Cycle), Guille Mostaza (Ellos) i Juanjo Reig.

La Casa Azul, probablement recordareu aquella hiperbòlica paròdia del conservadorisme sexual en forma de cançó titulada “Amo a Laura”. El seu autor era Guille Milkyway, DJ, productor i únic integrant –per molts extres que apareguin als seus videoclips– de La Casa Azul. El seu pop alegre i innocent –o no tant– convida a viure amb il·lusió i optimisme cada moment. I si no, atents a singles tan subversius com el que dóna títol al seu últim treball, La revolución sexual. Ells també són els autors del clip de TV3 dels 25 anys de la cadena.

Després d’acabar els concerts, vam tornar cap a caseta. Va començar a plouree i com que no voliem agobiar-nos al metro, vam decidir anar caminant. Vam arribar a la torre Agbar i com que ja estavam cansats de caminar i mollar-nos, vam agafar el metro i cap a caseta que s’hi esta molt bé.

h1

Mercè_Nit del Divendres

30UTC30UTC09bTue, 23 Sep 2008 00:02:30 +0000UTC 18, 2008

Després d’estar amb un amic en un bar del carrer Tallers, es va posar a ploure a bots i barrals… >.<U Ens vam desanimar moltissim, però els ànims sempre ben alts!!!

Siempre positifo, nunca negatifo… a lo Van Gaal jajaja.

Després dels 2 litres de cervesa, vam anar cap a la Plaça Reial. Pel que semblava, van pos pondre els concerts, quan vam arribar eren les 10 i encara no havia actuat Facto Delafé. Allà hi havia moltissima gent, per fer-nos pas entre la multitud vam tenir que utilitzar els colzes. Hi havia un grup que s’ho estava passant molt bé però fotien cada estrebada que jo vaig estar a punt de caure en el munt de llaunes de cervesa que tenia als peus, la pluja, la cervesa i les llaunes, no se pas com no he enganxat alguna malaltia.

A part de la massa de gent, lo pitjor de tot amb diferencia, van ser… els paraigües. Déu meu, ballar i els paraigües que quasi et treuen un ull. I a part, que al ballar la gent els movia, per tant, anava caient l’aigua retinguda i ens anàvem mullant, més del que ja anàvem, ja que plovia molt. Calats fins als ossos, vam escoltar els concerts.

Com que vam arribar tard, ens vam perdre el 1r concert, però el 2n i el 4t van estar molt bé.

Facto Delafé y las flores azules, encreuaments agosarats de melodies pop, bases electròniques i estrofes hip hop. Triangle virtuós format per Oscar Daniello, Elena Miquel i Marc Barrachina. La luz de la mañana és el seu segon treball, que confirma que l’èxit obtingut amb la banda sonora de La Juani no va ser fortuït.

Sam Roberts, pràcticament desconegut a Europa, aquest músic canadenc té una facilitat especial per facturar cançons immediates i enganxoses. A cavall entre el rock clàssic dels seixanta i setanta, i un irresistible power pop amb apunts de folk i americana, el seu tercer disc, Love At the End of The World, ha estat número 1 de vendes al seu país.

Siniestro Total, Coincidint amb l’edició, enguany, del disc enregistrat en directe Que parezca un accidente, aquest grup –resposta gallega a la movida madrilenya– tornen als escenaris per passejar el seu punk rock simpàtic, crític i barroer a parts iguals. Hard rock, power pop i eufòria col·lectiva.

Tant a Facto Delafé com a  Siniestro Total, m’ho vaig passar de puta mare. L’eufòria que es va produir quan va tocar l’últim grup, va ser espectacular. Tant gent jove, com no tant jove, viva molt les seves cançons, jo personalment coneixia alguna cançó però, l’emoció del moment va fer posar-me a donar bots com una boija i aixecar les mans seguint els ritmes de les seves cançons. jajajaja

Després de tant ballar i de no haver menjat res, a les 3 de la matinada ens vam anar a menjar un bocata de truita de patates que no va durar ni un suspir, quina gana que teniem ^^. Tot seguit, ens vam anar a dormir que de tanta ballaruca vam acabar morts, R.I.P. Agafant forces pel dia de demà.

Font de la informació

h1

Preparan la Mercè

38UTC30UTC09bFri, 19 Sep 2008 00:38:38 +0000UTC 18, 2008

Quines ànsies >.< tinc moltes ganes de que comenci la Mercè, avui me passejat pel centre i m’he estat mirant com feien els últims retocs als escenaris de Plaça Sant Jaume i de la Plaça del Rei.

El programa de la Mercè d’aquest any és molt complet, cultura catalana a dujo jajajaja, pluriculturalisme, concerts molt suculents. Jo vui fet tot el que sigui humanament possible per assistir al màxim d’espectacles, des de les cercaviles de gegants als concerts del BAM.

Aquí us deixo algunes fotografies que he fet durant el passeig d’aquesta tarda.